Biografia revisada per Montse Madridejos (CC BY-NC-SA)
Hi havia un temps en què el flamenc fora d’Espanya es deia Carmen Amaya (Barcelona, 1918 – Begur, Girona, 1963). Tot i que fa més de 60 anys de la seva mort a Begur (Girona), encara ressona la seva manera de ballar i talonejar en la memòria dels aficionats més veterans i entre aquells que descobreixen o redescobreixen els seus girs frenètics gràcies a YouTube o les xarxes socials. L’art de Carmen Amaya va passar del local a l’universal en tan sols quaranta-cinc brillants anys de viatges i èxits, de la pobresa als aplaudiments de Hollywood, dels tablaos barcelonins als millors teatres del món. Tan internacional ha estat la seva fama que fins i tot un cràter de Venus porta el seu nom. Tan enlluernador i apassionant era el seu ball que fins i tot el president dels Estats Units Roosevelt va quedar meravellat en veure-la ballar. El poeta Jean Cocteau, després de veure-la actuar a París, va afirmar:
Carmen és la calamarsa sobre els vidres, un crit d’oreneta, el cigar que fuma una dona somiadora.
Una artista genial i irrepetible, nascuda el 1918 a Barcelona, en una de les miserables barraques que s’amuntegaven desordenadament a la platja del Somorrostro, un espai situat entre l’actual platja de la Nova Icària i el Bogatell. El seu pare, José Amaya, conegut com el Chino, era guitarrista flamenc, i la seva mare, Micaela Amaya, ocasionalment ballava zambras en la intimitat familiar.
El matrimoni Amaya Amaya va tenir, que es conegui, 7 fills: Paco, Carmen, Antonia, Leonor, José, Antonio i María. Tots es van dedicar professionalment al flamenc, excepte el petit José, de qui es perden les notícies durant els primers anys de vida. Paco va ser guitarrista, i Carmen, Antonia, Leonor, Antonio i María es van dedicar al ball i, esporàdicament, al cant, com en el cas de Carmen i Leonor. La germana de la mare, Juana Amaya, coneguda com La Faraona, també va destacar pel seu talent al ball.
Carmen va començar a destacar des de ben petita i cada nit anava de tablao en tablao i per les tavernes del Barri Xino barceloní ballant en companyia del seu pare i la seva tia. Segons les seves pròpies paraules, va debutar al Teatre Español del Paral·lel amb la companyia de còmics de Josep Santpere i Josep Bergés. Probablement, la seva primera actuació en un teatre va ser amb l’obra La Campana de Gràcia o el Fill de la Marieta (seqüela de la tan corejada La Marieta de l’ull viu), estrenada el 7 de juny de 1924.
L’any 1929 va començar la seva projecció internacional, formant part del Trio Amaya juntament amb la seva tia Juana La Faraona i la seva cosina María, i van ser contractades per actuar a París, en l’espectacle de la cupletista Raquel Meller titulat París-Madrid. Aquest espectacle es va estrenar a l’abril de 1929 al Music-Hall Palace. Aprofitant la seva estada a París, el director de cinema Benito Perojo també es va fixar en el Trio Amaya per ambientar «a lo flamenco» algunes seqüències de la seva pel·lícula La Bodega.
A la tornada a Barcelona, Carmen va continuar actuant per tots els escenaris possibles: al Bar del Manquet, al Cangrejo Flamenco, a l’Edén Concert, al Teatro Circo Barcelonés, al bar de Juanito El Dorado o al famós Villa Rosa, gestionat per la família Borrull.Amb motiu de la inauguració de la Semana Andaluza a l’Exposició de Barcelona de 1930, tota la família va ser retratada per a un reportatge gràfic que va aparèixer a la portada del suplement Notas Gráficas de La Vanguardia, el 24 de juny de 1930. L’any 1931 va ser quan el periodista Sebastià Gasch, cronista de la nit barcelonina i especialista en flamenc, va descobrir i descriure l’art d’una petita gitaneta que captivava amb els seus balls, a la revista Mirador:
A La Taurina cal estar de sort i cal encertar el dia. Car algunes nits, poques, hi balla la Carmencita. Es fa difícil de trobar la paraula exacta per a comentar aquesta meravella. Imagineu-vos una gitaneta d’uns catorze anys asseguda damunt d’un tablado. Carmencita, roman impassible i estatutària, altiva i noble, amb una noblesa racial indefinible, hermètica, absent de tot i de tots, sola amb la seva inspiració, en una actitud figée per a permetre a l’ànima d’elevar-se vers regions inaccessibles. De sobte, un bot. I la gitaneta balla. L’indescriptible. Ànima. Ànima pura.
A partir de 1933, les seves actuacions i èxits es van succeir, ja coneguda com La Capitana. Va aparèixer breument a la pel·lícula de José Buchs Dos mujeres y un Don Juan i va compartir escenaris amb les figures més rellevants del flamenc de l’època: La Niña de los Peines, Manuel Vallejo, Manuel Torres, José Cepero, els Borrull, Pastora Imperio, Niño Ricardo, Montoya o Sabicas, que es convertiria durant molts anys en la seva parella artística a la guitarra. L’impuls definitiu, a nivell nacional, es va produir el 1935, quan el director José Luis Sáenz de Heredia la va contractar com a artista convidada a la pel·lícula La hija de Juan Simón i Jerónimo Mihura va fer el mateix per al curtmetratge Don Viudo de Rodríguez.
Instal·lada amb la seva família a Madrid, va actuar en multitud de sales, com el Teatre de la Zarzuela amb Concha Piquer i Miguel de Molina, i en altres localitats espanyoles com Osca, Sevilla, Sant Sebastià o Valladolid. El seu primer paper com a protagonista al cinema li va arribar de la mà de Francisco Elías per a María de la O, rodada el 1936, mesos abans de deixar Espanya.
L’any 1936, tot just començada la Guerra Civil, Carmen Amaya i la seva troupe es trobaven de gira a Valladolid amb l’espectacle de Luisita Esteso. D’allà van travessar la frontera fins a Portugal i, després d’un breu període a Lisboa, es van embarcar rumb a Buenos Aires al vaixell Monte Pascoal, fent escales al Brasil i l’Uruguai. Coincidint amb la temporada d’estiu a Buenos Aires, la seva companyia va ser contractada per actuar al Teatre Maravillas, on van estrenar espectacle el 12 de desembre de 1936. L’èxit va ser immediat i aclaparador: centenars de funcions ininterrompudes, tot un any en cartell amb les localitats exhaurides i la seva fama creixent com l’escuma.Al juny de 1937, el periodista Edmundo Guibourg escrivia sobre ella al diari de Buenos Aires Crítica:
Quatre-centes funcions consecutives ha ofert al Maravillas la ballarina gitana Carmen Amaya, sense que hagi decaigut l’interès que va despertar des de la vetllada de la seva presentació en aquest escenari, on la seva revelació es pot dir que va ser una sorpresa. […]
Des dels primers dies de l’actuació de Carmen Amaya, el públic va omplir la vella sala inhòspita del Maravillas, malgrat les inclemències de l’estació estiuenca, mentre els altres teatres es veien deserts o poc menys. Variants en el programa i una nodrida troupe de varietés van contribuir a que l’assiduïtat dels espectadors no disminuís un cop iniciada la temporada teatral de l’any, prolongant-se fins ara l’extraordinari dels ingressos, sobre la base del prestigi adquirit per la ballarina.
Al costat de Carmen van actuar, en els primers moments, el seu pare José Amaya, El Chino, el seu germà Paco i El Pelao a la guitarra, Asunción Pastor com a cantant, i un nombrós grup d’artistes de varietats entre els quals es trobaven els germans argentins Marbel, mentalistes de l’època, la parella d’excèntrics Germans Rubians o el cantaor Chato de València. Més endavant, es van unir a la companyia Los Chavalillos Sevillanos (uns joves Rosario i Antonio), Ramón Montoya i, finalment, Sabicas.
L’èxit aconseguit a l’Argentina li va permetre presentar-se en altres països com l’Uruguai, Mèxic i Cuba. El 1939, va rodar a l’Havana, sota la direcció de Jean Angelo, el curtmetratge El Embrujo del Fandango, en què va actuar amb un vestit d’inspiració bolera de color verd que va ser immortalitzat per Ruano Llopis al seu famós quadre dedicat a «Carmen Amaya, prodigi de l’art flamenc, amb admiració i afecte», al juny de 1939, a Mèxic.
A la capital mexicana, va debutar al Teatre Fábregas a l’abril de 1939 i s’hi va mantenir fins a l’agost d’aquell mateix any, amb incursions en altres localitats com Guadalajara (on va actuar al Teatre Tívoli el 24 de juny) o Torreón (on va actuar a la plaça de toros el 16 de juliol). De gener a abril de 1940, va actuar a la sala El Patio de Ciutat de Mèxic, juntament amb el ballarí Antonio Triana, qui, segons la seva dona Rita de Triana, va ser l’intermediari entre Carmen i Sol Hurok, el mànager nord-americà d’estrelles que la va contractar per debutar a Nova York. Sol Hurok va gestionar als Estats Units la carrera d’artistes de la talla de Vicente Escudero, La Argentinita, Mstislav Rostropóvitx, Arthur Rubinstein, Marian Anderson, Anna Pavlova, Isadora Duncan o Andrés Segovia.
D’aquests anys són els elogis del director d’orquestra Arturo Toscanini, que declarava: «Mai a la vida he vist una ballarina amb tant de foc i ritme i amb una personalitat tan meravellosa», o els de Leopold Stokowski: «Quin diable serà el que porta dins el cos?».
Carmen Amaya i la seva companyia van arribar als Estats Units el 9 de desembre de 1940 i, de la mà de Hurok, van debutar al night-club Beachcomber de Nova York el 17 de gener de 1941. A partir d’aquest moment, va començar el període daurat de la trajectòria artística de Carmen Amaya. Els periodistes van desbordar la seva imaginació descrivint-la com «el Vesuvi humà», «la bomba de foc», «el volcà humà» o «la tempestuosa ballarina».
La influent revista LIFE li va dedicar un ampli reportatge amb unes magnífiques fotos de Gjon Mili, al març de 1941, que van ser exposades al Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA). Amb el suport del mateix Hurok, van participar al documental Original Gypsy Dances, que li va servir de carta de presentació al públic novaiorquès. També va gravar, juntament amb la seva companyia, Flamencan Songs and Dances I i II per a la discogràfica Decca, al juny de 1941.
Per aquelles mateixes dates, Carmen i la seva companyia van pujar per primera vegada a un avió per anar a Washington i ballar per al president Roosevelt. Posteriorment, va deixar el Beachcomber i va debutar, amb gran èxit, al Carnegie Hall de Nova York, juntament amb Antonio Triana, al gener de 1942. Aquell mateix any va començar la seva primera gira pels Estats Units, arribant a Los Angeles al març i sent contractats a Hollywood per actuar a la pel·lícula Panama Hattie, tot i que finalment no van aparèixer a les còpies comercials. Entre juny i juliol, va actuar al vodevil Laugh, Town, Laugh d’Ed Wynn, al Teatre Alvin de Broadway.
El 1943, va ser convidada a ballar novament davant de Roosevelt, però aquesta vegada al Waldorf Astoria de Nova York, en el President’s Birthday Ball, la festa benèfica que se celebrava cada aniversari del president per recaptar fons per la lluita contra la poliomielitis.
Va arribar a ser tan popular a la ciutat dels gratacels que els grans magatzems més prestigiosos de l’època, els Arnold Constable, van organitzar una desfilada de moda estiuenca en què diversos vestits estaven inspirats en la figura de Carmen Amaya. Era coneguda com la famosa ballarina gitana que cobrava 2.000 dòlars a la setmana. Aquell mateix any, va estrenar la seva versió d’El Amor Brujo davant de 20.000 espectadors a l’immens Hollywood Bowl de Los Angeles (com a curiositat, és interessant assenyalar que en aquest escenari Carmen Amaya i la seva companyia van actuar dos dies seguits, mentre que Frank Sinatra només una vegada).
Va continuar ballant en nombroses sales de concerts arreu dels Estats Units (Detroit, Chicago, Seattle, Tacoma, Phoenix, Fresno, San Francisco, Portland, Pasadena, San Diego, Los Angeles, Filadèlfia, Saint Louis, Washington, etc.) i va aprofitar les estades a Hollywood per gravar els seus balls a les pel·lícules Knickerbocker Holiday (1944), Follow the Boys (1944) i See My Lawyer (1945). D’aquella època es relaten històries fantasioses sobre l’aventura nord-americana de Carmen i la seva família. Vivint al marge de les convencions americanes, sempre molt units, formaven una pintoresca pinya familiar que incloïa grans i petits, traslladant-se com a nòmades per tot el país amb el seu art, les seves maletes i les seves olles i cassoles.
Mantenia bons contactes amb l’Argentina, on tornava periòdicament a actuar. El 1943, va coincidir amb Miguel de Molina al Teatre Odeón de Rosario, i el 1945 va actuar al Teatre Avenida de Buenos Aires, coincidint al novembre amb Pepe Marchena i Concha Piquer. El 1945 també va passar una llarga temporada a Mèxic, on va mantenir-se més de quinze setmanes consecutives amb gran èxit a la sala El Patio. A la capital mexicana, la van contractar per actuar a la pel·lícula Los amores de un torero (estrenada posteriorment a Espanya amb el nom de Pasión gitana), juntament amb el torero Cagancho. A més de Mèxic i l’Argentina, també va actuar puntualment durant aquests anys a l’Havana (Cuba), Rio de Janeiro (Brasil), Montevideo (Uruguai) i Caracas (Veneçuela).
El 1946, una crònica d’un diari nord-americà recollia una simpàtica entrevista a Carmen Amaya mentre actuava a Mèxic. Va ser entrevistada per Jeanne Francis Fetter, dona de Rómulo Negrín, fill de Juan Negrín (últim president del Govern de la II República Espanyola), amb motiu de la seva llarga absència d’Espanya. Li van preguntar a Carmen:
– Està pensant a tornar a Espanya?
– No… tinc por… va dir Carmen Amaya.
– Por de Franco? Va respondre Jeanne F. Fetter.
– No. Una gitana sola pot manejar-se amb Franco.
– Tinc por dels pavos…
– Quins pavos? Li va preguntar J.F. Fetter.
– Els deu pavos. Va contestar Carmen.
– Deu pavos és tot el que paguen a Espanya a una ballarina.
Finalment, sigui per nostàlgia o per la mort del seu pare, esdevinguda a Buenos Aires el 1946, Carmen Amaya va tornar a Espanya l’estiu de 1947.
Després d’onze anys d’absència, va aterrar a l’aeroport de Barajas (Madrid) l’11 d’agost de 1947 procedent de Montevideo, com una artista consagrada a nivell mundial. Aquell any, al setembre, va estrenar el seu espectacle Embrujo Español al Teatre Madrid de Madrid, i el va continuar representant en diverses localitats espanyoles, com Barcelona, Valladolid, Zamora, Màlaga o Sevilla.
De tornada a Europa, es va reincorporar a la seva companyia la seva tia Juana Amaya, La Faraona, i van començar a destacar la parella de ball formada per Teresa Viera Romero i Luis Pérez Dávila, coneguts artísticament com Teresa i Luisillo. A partir d’ara, els espectacles de Carmen Amaya es van representar als millors teatres de cada ciutat i país. A París va actuar del 5 a l’11 de maig de 1948 al prestigiós Teatre Champs Elysées i al juliol va actuar al Prince’s Theatre de Londres. Durant tot el 1949 va estar de gira per la resta d’Europa.
A la seva nova gira per l’Argentina el 1950, va omplir el Casino de Mar del Plata, el Teatre Astral de Buenos Aires i el Teatre La Comedia de Rosario, incorporant-se al repartiment el virtuós guitarrista Mario Escudero i el ballarí Paco Laberinto.
El 1951, va actuar a Biarritz, Madrid, Barcelona, Lisboa, Porto i, de la mà del guitarrista Mario Escudero, va conèixer el que seria el seu marit, el també guitarrista Juan Antonio Agüero. Es van casar el 19 d’octubre a Barcelona, a l’església de Santa Mònica, al final de les Rambles. Va ser una cerimònia senzilla, fidel al seu estil, a primera hora del matí, amb uns pocs amics íntims i familiars propers.
A partir de llavors, i probablement influïda pel caràcter inquiet i viatger d’Agüero, la companyia de Carmen Amaya va desplegar el seu art arreu del món. És difícil seguir-los en els seus innumerables viatges: Espanya, França, Algèria, Anglaterra, Estats Units, Argentina, Xile, Costa Rica, Mèxic, Veneçuela, Cuba, Perú, etc. Van arribar a Mèxic el 1955 i es van retrobar amb Sabicas, que va tornar a formar part de la companyia en les gires americanes. En aquesta ocasió, també es van unir a l’elenc la parella de ball Pepita Ortega i Goyo Reyes.El seu retorn a Nova York, novament al Carnegie Hall, va provocar l’exaltada crítica de l’expert en dansa John Martin per a The New York Times, l’1 d’octubre de 1955, que deia així:
Certament, Carmen Amaya no ha perdut el temps durant aquest període d’absència dels escenaris de Nova York. Ens va deixar un remolí gitano sense gaire forma ni disciplina, però ha tornat feta una artista.
D’aquests anys hi ha nombroses instantànies d’ella amb els actors i estrelles més coneguts dels Estats Units: Marlon Brando, Mary Astor, Wallace Beery, una jove Kim Novak, Tamara Toumanova, Katherine Dunham, Josephine Baker, Dana Andrews, etc.Els anys 1956 i 1957 va gravar a Nova York, amb Sabicas a la guitarra, els àlbums Queen of the Gypsies i Flamenco! exaltats per la premsa. Sobre aquests àlbums, el pianista i compositor Friedrich Gulda va confessar:
M’agradaria trobar els antics discos de Carmen Amaya amb Sabicas; els vaig perdre en el meu segon divorci. S’hauria de dir a les exesposes: t’ho deixo tot, menys els discos de Carmen Amaya.
Va tornar a actuar en diverses pel·lícules com Quand te tues-tu? (del director francès Émile Couzinet, el 1953), Dringue, Castrito y la lámpara de Aladino (filmada a l’Argentina el 1954 sota la direcció de Luis José Moglia) i Música en la noche (del director Tito Davison, filmada a Mèxic el 1958).
El 1959, gràcies a la intervenció del seu amic i periodista Josep Maria Massip durant el govern de l’alcalde Porcioles, Barcelona li va retre un emotiu homenatge amb la inauguració d’una font amb el seu nom al Passeig Marítim, el 17 de febrer. Ella, emocionada i generosa com sempre amb els seus, va traslladar la seva companyia de París a Barcelona per oferir un únic recital benèfic al Palau de la Música per a la construcció del nou Hospital-Asil de Sant Rafael. Al final del concert, César González-Ruano li va imposar la Medalla d’Or concedida pel Círculo de Bellas Artes de Madrid.
Aquell mateix any va fer una altra visita fugaç a Barcelona. Aquesta vegada, a l’octubre, va tornar a passejar pel seu Somorrostro natal, entre carrers plens de fang, encara entre barraques i misèria. Emocionada per les mostres d’afecte, va organitzar un festival amb tota la seva companyia al Palau Municipal d’Esports, el 30 d’octubre, a benefici del Somorrostro. En aquest festival també van actuar desinteressadament Concha Velasco, Mary Santpere, Mario Cabré i Pastora Imperio, entre altres.
Durant els seus últims anys de vida, va continuar actuant sense descans, de nou a França, Estats Units, Mèxic, Veneçuela, Puerto Rico i l’Uruguai. A Espanya, va encadenar diverses gires per Palma de Mallorca i la Costa Brava, on finalment va comprar una bonica masia, el Mas Pinc de Begur (Girona), on podia descansar en els breus interludis de les seves esgotadores gires mundials.
El 1963, any en què la seva malaltia renal va començar a ser més evident, va rodar a Barcelona la que seria la seva última pel·lícula: Los Tarantos de Francisco Rovira Beleta. Carmen no va poder veure-la estrenada a les sales comercials, però ha quedat com el seu gran testament cinematogràfic. Una actuació plena d’emoció, dramatisme i balls inoblidables, com les buleries entre les barraques o el taranto al Bar Las Guapas.
Carmen va voler passar els seus últims dies al Mas Pinc de Begur, on va morir consumida per una insuficiència renal el 19 de novembre de 1963, a les nou i cinc del matí. Només quaranta-cinc anys de vida frenètica, de viatges per tot el planeta, d’èxits i aplaudiments que encara perduren en la memòria, perquè, com es va acomiadar d’ella l’escriptor Néstor Luján:
Carmen Amaya va ser un ésser excepcional, d’aquells que van servir, amb una absoluta donació d’ells mateixos, a la misteriosa dansa andalusa, que té una forma vella i canviant, com la foguera.
Historias de flamenco 