Entrevista con La Niña de los Peines

Entrevista del periodista Ernest Guasp a La Niña de los Peines en Barcelona. Publicado en la revista Mirador el 19 de julio de 1934.

[…]

Ens hem acostat a la famosa Niña, en busca de la seva autoritzada opinió i quelcom més d’interessant sobre la seva pintoresca persona.

L’hem trobada, després de moltes dificultats, en la terrassa d’un cafè de la Rambla on solen reunir-se tot de cantadors, toreros, guitarristes, gitanos i gent així. Malgrat ésser un lloc públic, la Niña de los Peines hi tenia visites. Estava voltada de gitanos. I el bo és que a les nostres preguntes sovint responia tothom abans que ella. Un de més decidit ens interrompé dient-nos: “Uzté, lo que tiene que poné en los diarios es que la Niña de los Peines es mundial”, gairebé com donant per acabat un interviu que just començava.

-Jo em dic, de debó,  -ens diu la Niña- Pastora Pavón Cruz, vaig nèixer a Sevilla, fa quaranta-tres anys, al carrer del Valle, 19, i sóc gitana com tota la meva família.

-…?

-Vaig debutar, per casualitat, o més ben dit, per delegació, en una caseta de la Fira de Sevilla, on cantava el meu germà Arturo, aquí present (“Molt senyor meu, encaixades”), substituint-lo un dia que havia begut. Aquesta contingència solia ésser tan freqüent, que vaig començar afer-me cèlebre. Aleshores tenia vuit anys, o sigui que ja en fa trenta-cinc…

-…?

Per què em diuen Niña de los Peines?

Doncs per casualitat, i gairebé a desgrat meu, perquè cantava un estil del qual vaig fer una creació personal. Era una mena de tanguito, el Tanguito de los peines, una interpretació d’una cançó que de petita havia sentit a un cec de Pila (Sevilla). No era un estil de molta puresa flamenca, i el vaig deixar córrer aviat. Per això, per aquest origen, no m’agrada el meu nom de guerra; més m’estimo el meu primitiu nom, el que la gent em va esborrar per a dir-me ja sempre la Niña de los Peines.

-…?

-Quan vaig començar a ésser cèlebre, em deien la hermana de Arturo (i aquí es mira orgullosa el seu germà, segura d’haver-li donat una satisfacció).

-…?

El meu debut formal com a cantaora, i ja com a Niña de los Peines, va ésser per allà l’any primer d’aquest segle, a Madrid, al Café del Brillante, alternant amb tot el bo i millor del cante con fundamento (és com ella anomena el cant bo de debó i de bon estil). Aleshores, en aquest cafè cantaven Arturon Pavón (el seu germà), Ángel de Baeza, Manuel Torres, un dels més inoblidables estels de la flamenqueria; Chacón (Don Antonio), un cantador davant la memòria del qual cal descobrir-se. En aquell temps, jo guanyava quatre duros. Don Antonio Chacón en guanyava sis, i era el que en guanyava més. Dos anys després, vaig ésser contractada per anar a Jerez, guanyant vuit duros diaris; superava Chacón, amb gran esverament dels consagrats. A Jerez vaig romandre molt de temps a la Primera de Jerez, la taverna més famosa i reconsagrada del món, llavors, la veritable Meca del cante con fundamento, soleares, seguiriyas gitanas, bulerías, tot allò que d’aquí vint anys, si Déu no hi posa remei, no hi haurà qui pugui sentri-ho perquè no quedarà qui pugui cantar-ho. Chacón va fer molt per la conservació del cant pur, i en la seva lluita contra el mal gust del gran públic, va patir molt; els darrers temps de la seva vida va ésser a bastament xiulat per no ajupir-se a adaptar el seu repertori, que era un tresor de tradició, als imperatius de la moda. Jo vaig capejant el temporal amb un xic més de transigència, tot no oblidant el que és el cant bell i cultivant-lo per poc que l’ambient ho permeti.

-…?

L’any 13, abans de la guerra, vaig ésser contractada amb el guitarrista Molina per a impressionar discos a París i a Berlín. Sóc la primera que ha cantat flamenc per al gramòfon. Quan vaig fer les primeres proves, els enginyers alemanys ploraven sentint-me cantar soleares, tant de sentiment hi posava.

-…?

He guanyat molts diners, i en guardo alguns que em permetin tenir una vellesa tranquil·la. De quatre duros que guanyava quan vaig començar, he arribat a guanyar-ne cent, que és el que ara cobro per cada concert.

-…?

No us puc pas dir qui m’agrada més ni qui m’agrada menys, car la nostra gent és molt susceptible, i no podria fer tants elogis com caldria perquè tinguéssim la festa en pau. Us podria dir qui és avui, pel meu gust, el més gran de tots els cantadors, però no fóra ben vist que ho digués jo mateixa.

-…?

No us penseu que parlo de mi. I ara! Ni del meu germà Arturo. Es tracta d’un altre germà més petit que jo i de l’orientació del qual m’enorgulleixo, Tomás Pavón.

La Niña de los Peines no vol ésser més explícita, però hem pogut saber que en aquest germà seu veu el seu hereu, l’home en qui ella farà continuar la tradició del seu nom gloriós i tota la puresa del cante con fundamento.

Per acabar, vàrem preguntar-li com neix, com es forma, com aprèn i es perfecciona un cantador, com va fer-se ella mateixa…

-Això no s’aprèn. Es troba al bressol, s’enseuma al carrer i es perfecciona a la vida. Cadascú s’ho fa ell mateix com pot, i si surt bo o dolent, ja ho diuen els altres, i de vegades triguen molt a dir-ho…

Però un gitanot d’aquells que volten sempre la Niña, va voler treure’ns de dubtes:

–Zabusté cómo fue que se dedicara la Niña al cante? Pué yo ze lo explicaré a uzté en dos palabras. La Niña, zabusté, fue a Madrid con su mare, pa ve a zu tía Tomasa, pero en cuando llegaron la tía Tomasa s’había muerto y entonces, pos claro, no tuvo más remedio que dedicarse al cante.

Vàrem plegar. A la terrassa anaven arribant els que sortien dels toros, de veure el Gallo i Belmonte. Tot plegat agafava un aire retrospectiu. La Porta de la Pau es coronava amb un crepuscle sinistre. Pujàrem la Rambla tot recordant aquella copla por soleares que la Niña de los Peines ha fet famosa:

Deja que la gente hable,

Que más hablaron de Dios

Y era de mejor linaje…

Existe una versión por bulerías de esa copla grabada por Pastora Pavón y Melchor de Marchena en 1946, aquí se puede oir: