Des del 26 d’octubre fins al 24 de febrer es pot visitar una magnífica exposició sobre el Paral·lel entre 1894 i 1936 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Jo l’he visitat un parell de dies per poder interioritzar la immensa quantitat d’informació i de documents i objectes que s’hi exposen. Hi ha molta informació multimèdia sobre quins eren i on estaven els teatres de l’època, els plànols, els arquitectes que els van dissenyar i què hi ha en l’actualitat a la mateixa ubicació. Apareixen els espectacles de màgia i de circ. Els dissabtes i diumenges alterns es pot escoltar en directe com sona la pianola en mans de Josep Domènec.
S’exposen multitud de llibrets de partitures de moda, cuplets, sarsueles, tangos, cançons populars, molts d’ells del fons de l’arxiu de Rossend Llurba. Es pot veure molta informació en forma de fotografies i postals de les cupletistes més famoses i, evidentment, de la Raquel Meller, l’estrella del firmament. He localitzat a la cantaora flamenca Niña de Linares envoltada per la Bella Otero, la Chelito o la Cachavera…
Ens podem informar dels baixos fons de Barcelona a aquella època, de la prostitució, de les cases de cites, de les drogues. És divertit llegir les notícies que proposa l’investigador i expert en aquests temes, Paco Villar , sobre les multes que posaven a algunes cupletistes, per prendre’s llicències amb el públic o no portar mitges:
El que és sorprenent o, si més no, impropi, d’una exposició tan treballada i tan espectacular com aquesta és que s’hagin oblidat del flamenc. Fa quatre anys, precissament, al Museu Reina Sofía de Madrid també van fer una impressionant exposició sobre la mateixa època i amb el reclam de la «modernitat» van agafar el flamenc com a fil conductor. Es deia «La noche española. Flamenco, vanguardia y cultura popular (1865-1939)«. A l’exposició del CCCB apareixen les gitanes de Nonell, les bailaores de Canals, d’Urgell, d’Ismael Smith, el fantàstic Edèn Concert de Llobera, les «espanyoles» de Picabia pintades a Barcelona, però enlloc s’explica que ballaven flamenc, que eren artistes flamencs o que hi havia gran quantitat d’espectacles flamencs i/o aflamencats al Paral·lel i al Barri Xinès.
És curiós adonar-se de la fixació que devia tenir el dandy Ismael Smith per les exòtiques cupletistes i bailaores, tot mostrant de manera molt explícita els pèls de les aixelles!
El ball flamenc a l’Edèn Concert de Josep Llobera Bofill, de prop:
També hi figuren exposats aquests balls flamencs de Ricard Canals
O aquest de Ricard Urgell
Per finalitzar, un apunt històric en la ploma d’Àngel Marsà i Beca, com a corresponsal de l’Imparcial a Barcelona, a l’abril de 1929:
Barcelona es castiza. El barcelonés es flamenco. Gusta del baile andaluz, del cante jondo. Ya se ha consignado aquí mismo esta flamenquería barcelonesa, latente en todo momento. Ahora, con el triunfo clamoroso de La copla andaluza, se ha podido comprobar una vez más.
¿Qué secreta relación existirá entre Andalucía y Cataluña? Villa Rosa, este rincón gitano del Arco del Teatro, donde los zapateados, los oles y los rasgueos de guitarra son casi tan copiosos como la manzanilla, ha tomado carta de naturaleza entre nosotros.
Este éxito de La copla andaluza no ha podido sorprender a nadie que sea profundo conocedor del alma barcelonesa. Deben existir quién sabe qué secretas coincidencias raciales que hagan posible esta extraña identificación.
Ni este es el lugar ni este el momento más oportuno para llegar a la entraña de la cuestión. Sólo, sí, es interesante consignarlo, en gracia a la actualidad que le brinda esta apoteosis flamenca que en pleno Paralelo –entre sardanas religiosamente bailadas– ha producido el éxito auténtico y ruidoso de La copla andaluza.
En cambio… De los tres escenarios barceloneses dedicados al teatro catalán, dos han visto fracasar sus obras estrenadas el Sábado de Gloria. El otro… El otro encuadra un éxito casi tan rotundo como el de La copla andaluza. ¿Con una obra catalana? No. Con un melodrama norteamericano, traducido a la lengua vernácula: El proceso de Mary Dugan. Es decir, las obras locales fracasan en las escenas catalanas, y en las escenas castellanas fracasan también las obras importadas de Madrid. Y se salvan del teatro castellano La copla andaluza y del catalán el melodrama norteamericano.
El contraste se acusa con fuerza. Flamenquismo y cinematografías. Cante jondo y fantasía yanqui. Manzanilla y goma de mascar. Polos opuestos que, por rara paradoja, forman el punto inicial de este momento psicológico barcelonés.
He aquí como Barcelona –descrita a través de una síntesis gráfica– es, hoy por hoy, un péndulo que oscila entre Sevilla y Nueva York.
Àngel Marsà a “Cartas barcelonesas. Entre Sevilla y Nueva York”, El Imparcial, 23-4-1929.
Historias de flamenco 